pedra_seca_Sant_Boi_01

Actualitat

La Pedra Seca, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per l’UNESCO

dilluns 3 de desembre, 17:23h

Les muntanyes que envolten Sant Boi, el Montbaig, el Puig de l’Angla i el Pi de Cartró; i les seves valls de Can Carreres i del Llor alberga un valuós patrimoni cultural de marges i cabanes construïdes amb la tècnica de la “Pedra Seca” des del temps del ibers i que va perdurà fins a finals del s. XIX i principis del segle XX.

Una candidatura conjunta de vuit estats europeus (Xipre, Grècia, Croàcia, Eslovènia, Suïssa, Itàlia, França i Espanya) ha aconseguit la inscripció de la “Pedra Seca” a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de l’UNESCO en data 28 de novembre de 2018.

pedra_seca_Sant_Boi_01

pedra_seca_Sant_Boi_02

“Al mon rural d’aquests països i de l’Estat Espanyol en conjunt, trobem una gran quantitat de construccions bastides amb pedra que donen resposta a múltiples necessitats existents a l’època en què es van construir. És la tècnica que coneixem com “pedra seca” o “pedra en sec”. Aquesta tècnica –o, més ben dit, conjunt de coneixements i tècniques- consisteix a aixecar qualsevol construcció amb pedres de l’entorn immediat sense cap material de cohesió, com ara la calç o el guix. D’aquesta manera s’han erigit una gran diversitat tipològica de construccions, en la seva major part relacionades amb l’economia tradicional agro-ramadera, l’explotació del bosc i l’abastament d’aigua: cabanes o barraques, masos, marges, aljubs, basses, escales, ponts, estructures de caça, forns de calç o d’oli de ginebre, etc. Es tracta d’una arquitectura sempre integrada en l’entorn, i que en algunes zones s’ha practicat amb tanta profusió que ha contribuït decisivament a la configuració del paisatge local.

La pedra seca es practica des de la prehistòria, sobretot a partir del neolític. A Catalunya en tenim nombrosos testimonis, que s’han produït ininterrompudament des dels ibers (segle VI aC) fins als nostres dies. L’”edat d’or” de la pedra seca al nostre país -a l’igual que a Sant Boi de Llobregat-, tanmateix, de quan daten la majoria de construccions que encara romanen d’empeus en l’actualitat, va de finals del segle XVIII fins a finals del segle XIX. En aquesta època s’incrementa notablement la població i, fruit de la consolidació del sistema feudoemfitèutic de propietat basat en la parcel·lació de la terra, es reparteixen nombroses terres del comú i s’ocupen pràcticament totes les terres i zones boscoses que fins al moment havien quedat ermes.

Tradicionalment els practicants d’aquesta tècnica han estat persones que combinaven la seva feina al camp o al bosc amb tasques puntuals de d’aixecament i restauració de construccions utilitàries, per bé que també hi havia individus i grups especialitzats en les tècniques més complexes.

Amb la crisi dels modes tradicionals d’explotació dels entorns rurals, el primer perfil tradicionalment el més generalitzat- ha davallat de manera dràstica, per donar pas a constructors especialitzats així com a persones que aprenen i practiquen la tècnica desinteressadament de la mà d’associacions culturals.”

pedra_seca_Sant_Boi_03

Font: L’art de la pedra seca: coneixements i tècniques

Fotografíes: Xavier Sánchez